DONA DE CERA

"La incipiente claridad del dia comenzaba a disipar las tinieblas de la noche tibia y hermosa. Una paloma, revoloteando y revoloteando, penetro en un pequeño y recoleto templo de la India. Todas las paredes estaban adornadas de espejos y en ellos se reflejaba la imagen de una rosa que había situada, como ofrenda, en el centro del altar. La paloma, tomando las imágenes por la rosa misma, se abalanzó sobre ellas, chocando violentamente una y otra vez contra las acristaladas paredes del templo, hasta que, al final, su frágil cuerpo reventó y halló la muerte. Entonces, el cuerpo de la paloma, todavía caliente, cayó justo sobre la rosa."

101 Cuentos de la Índia. Recopilación de Ramiro Calle. Arca de Sabiduría 1995

És aquest espai el que parla per ell mateix, com ho fa el silenci cuan se li permet créixer.

El cim pot o no ser el final del dia, el que s'escolta entre la falda i el cim o entre fita i fita és la veu silenciosa. El primer pas: el més important. Són carrers sense fanals. És aquí on hem sento fort, s'ha de ser valent! La por se sent, el temor s'accepta, sóc petit/a aquí.

L'experiència hem va parlar de la relació entre les coses, de la magnitud incerta i de l'extensió de l'indret sense ser-ne conscient del tot. Aquelles hores allà dalt parlaven d'una mena deno-lloc. El silenci registrava alegries, desitgs,...la presència d'un mateix. Era necessàri prendren consciència.

Pendre-la per a sentir-se com una roca, semblar un arbust oun ocell. Que el perfum sigui aspectral, que les petjades no pesin. La muntanya hem va dir aquestes coses, escoltar-la, ja era cosa meva.

QUÈ PUC ENDUR-ME DE TU SENSE ENDUR-ME RES?